Sabeu què és aquest mapa? És un tros del mapa de la internet de les coses, que podeu trobar aquí. Diem que cada cop més estem més connectats a internet, però no som els únics. Molts dels nostres ginys també són autònoms i es comuniquen entre ells i amb nosaltres a través de la xarxa. Segons Margery Conner i Sean Dodson, la internet de les coses és una xarxa d’objectes de la vida quotidiana que es troben interconnectats. És una idea que va sorgir del MIT, amb l’objectiu que cada un d’aquests objectes tingui un codi únic que l’identifiqui i que el pugui compartir per internet: l’anomenat codi electrònic del producte o EPC. Si teniu uns minuts podeu interactuar amb el mapa, fent zoom i seleccionant punts més o menys a l’atzar. Veureu que algunes d’aquestes coses són vaixells (per això hi ha tants de punts al mar) però d’altres són estacions meteorològiques, avions, sensors de temperatura, mesuradors Geiger de radiació, electrodomèstics i molts altres tipus de ginys. Si us hi apropeu més, observareu que els punts són de colors diferents. Els punts blaus, per exemple, solen ser estacions meteorològiques. En tot cas, és ben segur que som només al principi, perquè els propers anys es preveu que el creixement del nombre de coses connectades a internet serà exponencial. Tindrem rentaplats i neveres que segurament ens enviaran missatges al mòbil quan tinguin poc abrillantador o quan detectin que s’estan acabant les cerveses, tot recordant-nos que hauríem de passar pel supermercat. O, si així ho preferim, faran directament la comanda, i el repartidor ens portarà al vespre tot allò que la nostra nevera ha demanat al llarg del dia…

Si tots els objectes quotidians, des d’un clauer fins al nostre cotxe, tinguessin codis electrònics EPC, podrien ser identificats i gestionats de manera semblant a com ara els gestionem nosaltres, però a més ens podrien enviar informació. Per exemple, i pensant en el clauer o en el cotxe, els podríem preguntar on són, per internet, i així no els perdríem. Tot això ho podrem fer perquè amb la propera generació de protocols d’Internet (el protocol IPv6) podrem identificar tots els objectes existents al món, cosa que no és possible amb l’actual sistema IPv4. El canvi més dràstic d’IPv6 respecte d’IPv4 és la longitud de les adreces de xarxa. Les adreces IPv4 són de 128 bits enlloc dels 32 bits del protocol IPv4. L’actual IPv4 suporta quatre mil milions d’adreces de xarxa diferents, un nombre insuficient si a la llarga volem donar una adreça a cada cotxe, telèfon, tauleta i molts d’altres objectes. En canvi, IPv6 suportarà 340 sextilions d’adreces diferents i podrà identificar una quantitat ingent d’objectes. Si dividiu aquesta quantitat per la superfície de la Terra, veureu fàcilment que, a cada mil·límetre quadrat de la superfície del nostre planeta, IPv6 serà capaç d’identificar fins a 660 mil trilions d’objectes diferents. Podrem identificar i arxivar l’historia dels nostres objectes durant trilions d’anys. Sembla que amb el nou protocol IPv6 no ens quedarem curts, oi?

L’any 2009 la internet de les coses tenia més de dos mil milions d’objectes. Segons l’empresa Gartner, aquesta quantitat pujarà a 30 mil milions l’any 2020. Serà un gran canvi, com ho han estat la mateixa xarxa internet, l’electricitat, els cotxes o els telèfons mòbils. Caldrà que tothom (i sobretot els nens i els joves) aprengui a utilitzar aquestes noves eines amb intel·ligència i saviesa, i ben segur que caldrà dissenyar noves normes legals i regulacions adients. Però el que és ben segur és que aviat podrem “escoltar” i controlar moltes de les nostres coses amb una simple aplicació des del portàtil o del mòbil. Podrem saber la temperatura de casa o si hem deixat les persianes pujades o baixades, i podrem controlar els llums, la calefacció, el televisor, els aparells de la cuina i molts més objectes. Mireu aquest vídeo sobre l’experiment Doppel Lab, també del MIT.

Hi ha qui diu que la Internet de les coses serà probablement una xarxa oberta (ciberespai), en la que les entitats intel·ligents auto-organitzades (serveis Web, ginys, electrodomèstics, sensors diversos, telèfons, impressores, vehicles, cases…) podran interoperar fins i tot amb objectes virtuals (avatars), essent capaços d’actuar en funció del context, les circumstàncies o l’ambient. És tot un món que ens està arribant. De fet, aviat se’n parlarà a casa nostra. Del 27 al 29 d’agost es farà a Barcelona el segon congrés internacional sobre el núvol i la internet de les coses.

Tot això ens fa una mica de por, oi? Fa pocs dies, en Daniel Gamper parlava de Jürgen Habermas, que maldava per trobar arguments vàlids que limitessin l’acció dels científics. I deia que el futur que ens presenta la ciència-ficció, en el què les tecnologies amenacen de colonitzar-nos plenament fins a fer-nos perdre el lliure albir, ja s’ha fet present. És una opinió. Però jo prefereixo quedar-me amb el que va dir la Milagros Pérez Oliva a l’escola d’estiu de mestres de Rosa Sensat ara fa dos anys. La Milagros deia que mai no s’ha inventat una tecnologia que sigui eficient econòmicament i que no s’hagi utilitzat. Comentava que totes les noves tecnologies sempre han provocat resistències, però que sempre s’han acabat utilitzant. Deia que aquestes noves tecnologies no sols produeixen canvis socials, sinó que canvien la manera com el cervell percep la realitat. Que és difícil veure-ho i entendre-ho perquè hi estem immersos, i que justament per això cal perspectiva i mirar-ho des de lluny. Internet és una eina, una eina molt potent que ens està canviant. Però la responsabilitat de l’ús de les eines és sempre nostra. No la podem defugir. Els martells serveixen per penjar quadres, però també poden ser armes agressives. Qui amenaça de colonitzar-nos no són els científics o les tecnologies, són les persones. Fa dos mil anys, els romans colonitzaven amb les seves legions. Ara, han canviat les eines però les intencions són les mateixes. Tenim eines que poden envair la nostra intimitat però que també ens poden ajudar a coordinar grans protestes de la societat civil. En lloc d’atacar el missatger, millor que intentem desemmascarar els responsables, no penseu?

Per cert, en Xavier Roig ens pregunta si posaríem diners en una empresa dirigida per qualsevol dels candidats a liderar el PSOE. I es pregunta si potser pensem que a Catalunya ens esperen millors polítics perquè serem independents. Diu que el sistema de selecció de polítics a casa nostra és igual de dolent i que definitivament tenim mala peça al teler.