Als físics els agrada pensar sobre la vida, probablement perquè encapsula una bona part de les lleis i misteris de l’Univers. Galileu ja va descobrir que la Natura parla el llenguatge de les matemàtiques, i que aquestes capturen les lleis i regularitats del món. La vida, com a peça essencial de l’Univers, és física i química, imbricades en processos molt complexes que les matemàtiques ens poden ajudar a desxifrar. La vida és un misteri. Per què tenim aquest instint de viure i de supervivència? Per què els éssers vius sempre volem construir, crear, créixer i fer coses? Per què ens reproduïm?

Els físics i altres pensadors ens diuen que en lloc de preguntar-nos per les causes, moltes vegades és millor capgirar les preguntes. Si ho fem, ho entenem una mica millor. Veiem que si no construíssim, no sobreviuríem. Cal créixer i fer coses per evitar els perills i els depredadors, i cal construir un bon sistema metabòlic per a poder-se reproduir. Els que no es van reproduir bé, van desaparèixer fa molt de temps. Nosaltres existim perquè som a l’extrem d’una de les poques branques evolutives que han crescut i han fet bé les coses durant milions d’anys. Tots els éssers vius es preparen molt bé per a la seva reproducció, quan són joves. Cal que els fills surtin forts i ben sans. Després, un cop ja han ovulat o han tingut fills, els pares ja podran envellir sense perill per a les generacions futures.

Richard Feynman quedava bocabadat davant de les flors, pensant en com havien evolucionat fins arribar a tenir tots els colors adequats per a captar l’atenció dels insectes pol·linitzadors. Ho deia en una entrevista l’any 1981, tot afegint que el mateix procés evolutiu havia anat perfeccionant els propis insectes. I Jorge Wagensberg diu que tots els éssers vius desenvolupen les mateixes idees per aconseguir el seu objectiu bàsic, que és el de seguir vius. Es el lema existencial de tot ens viu, tant si és un bacteri com si és tota una nació. La màxima il·lusió d’un ésser viu és seguir viu. Però, com es pot aconseguir en un paisatge trufat d’altres éssers amb idèntica pretensió? ¿Com es pot augmentar la probabilitat de menjar i disminuir la de ser menjat? Wagensberg parla de (com a mínim) tres mecanismes que l’evolució ha anat perfeccionant: el de saber dissimular i desaparèixer, el de poder destacar sobre els demés, i el de saber despistar i fer-se passar pel que no s’és. Són els comportaments críptic, aposemàtic i mimètic.

L’any 1944, el premi Nobel de física Erwin Schroedinger va escriure un llibre, “Què és la vida“, basat en una sèrie de conferències que havia donat a Dublin. Erwin Schroedinger no es preguntava sobre l’origen de la vida (era massa complicat, en aquells moments) però sí que en canvi es preguntava com es dupliquen les molècules quan una cèl·lula es divideix, com es controla el metabolisme de les cèl·lules i com, a partir de les primeres cèl·lules d’un embrió, es crea tota l’estructura del cos dels animals superiors. Schroedinger va observar que la vida no s’oposa a les lleis de la termodinàmica, perquè els sistemes biològics amplien la seva complexitat i ordenen el seu interior tot desordenant molt més l’exterior: la vida fa créixer l’entropia de la Natura. A més, va intuir la necessitat de tenir seqüències no periòdiques per a transmetre la informació durant la divisió de les cèl·lules. De fet, i segons les memòries de James Watson, el llibre de Schrödinger va inspirar-lo per a investigar els gens, fet que va acabar portant-lo al descobriment de l’estructura de doble hèlix de l’ADN.

Albert Einstein, a la seva resposta del febrer de 1950 a la carta angoixada d’un pare, explicava que som part de l’univers, una part limitada en temps i espai. Deia que experimentem els nostres sentiments i pensaments com quelcom independent de la resta, en una mena d’il·lusió òptica de la consciència. És la il·lusió de l’infinit.

Anys més tard, en el seu llibre de 1988, Freeman Dyson també ens va parlar de la vida i ja s’atrevia a estudiar els seus orígens. Dyson parla de dues característiques essencials de la vida: el metabolisme, que va associat al menjar i al creixement, i la duplicació, que és part fonamental dels mecanismes reproductius. Dyson planteja la hipòtesi del doble origen. Segons aquesta hipòtesi, hi va haver una fase inicial de proto-vida, amb éssers que sabien metabolitzar però que es reproduïen malament i amb errors, juntament amb altres entitats que es podien duplicar però que no metabolitzaven. Els primers podien ser hostes, els segons eren forçosament paràsits. Segons aquesta hipòtesi, que trobo força suggestiva, en algun moment els hostes van incorporar paràsits, i es van convertir en éssers que metabolitzaven a la vegada que es podien dividir amb mecanismes segurs i precisos. Pot semblar estrany, però no ho és perquè aquestes entitats paràsites que es poden duplicar però que no metabolitzen són ben conegudes i encara existeixen. Les anomenem virus.

El jo conscient desapareix. Algunes vegades, fins i tot abans d’hora, com bé sabem els qui hem viscut la dura experiència d’anar veient com algun dels nostres pares, amb alzheimer o parkinson, va perdent la ment dia a dia. El jo conscient és, en paraules de Xavier Rubert de Ventós, un creuament o precipitat no banal fruit de moltíssims detalls i percepcions que ens han vingut dels pares, dels amics, de la cultura i d’uns quants llibres. És això, encara que moltes vegades aquest jo conscient acabi fent-se la il·lusió de creure’s semi-infinit. És la il·lusió que comenta Einstein, la il·lusió de l’arrogància, la vanitat i l’infinit, tot i que sabem que tant els records com la consciència són finits. Però podríem dir que hi ha dos altres “jo”: el jo transferible i el jo biològic. El jo transferible és la part de mi que viu en els altres. En Jorge Wagensberg diu que, a una certa edat, es pot assegurar que gran part del meu jo ja s’ha transmès al jo dels meus fills. I de fet, quan se’ns mor algun amic, sentim que se’n va alguna cosa de dins nostre, perquè s’hi havia fet un petit lloc. D’altra banda, el jo biològic, el suport físic del nostre jo, ens sobreviu i continua després de la nostra mort. El nostre jo conscient ha de morir per a que els nostres compostos biològics es transformin i permetin la continuació de la vida. Morim per a que la vida pugui continuar.

Una de les hipòtesis que proposa i justifica en Freeman Dyson és la de que la vida i la intel·ligència són potencialment immortals. Dyson diu que les ments individuals moren i que els planetes acaben desapareixent, però que no pot pensar en cap catàstrofe que pugui aturar la infiltració de la ment en l’Univers. Si els humans desapareixen, ho faran d’altres, més savis o afortunats. Diu que si la ment ha esperat més de tres mil milions d’anys fins poder composar el primer quartet de corda, el seu potencial d’extensió en el futur és immens.

En Freeman Dyson parla també dels cucs de papallona que un dia la seva filla va trobar i portar a casa seva, a Princeton. Els cucs es van transformar en crisàlides, i unes setmanes després ja eren papallones monarques. Les van portar al camp, i quan les van deixar lliures es van enlairar i van començar a volar en direcció sud-oest. Tant Dyson com la seva filla van quedar meravellats. Cóm pot ser que, amb el seu cervellet de pocs mil·límetres, les papallones monarques sàpiguen orientar-se, volar cada estiu de Massachusetts a Màxic, i fins i tot creuar el golf? Potser és per això que als físics els agrada la vida: perquè conté moltes més preguntes que respostes.

Per cert, Sheila Heen diu que un bon predictor de la durada d’una relació de parella, és la disposició a acceptar les queixes de l’altre. Diu que no hi ha acceptació madura de l’altre sense correccions compartides, i que les altres relacions s’acaben aviat.