No sempre és fàcil orientar-se, a la muntanya. El relleu que veiem canvia segons el punt de vista perquè hi ha muntanyes que no en deixen veure d’altres. A més, tots sabem que la perspectiva enganya i que un petit turó proper ens pot tapar tota una serralada. Si anem caminant, les formes i siluetes del que veiem van canviant constantment. A la muntanya, no hi ha pas monotonia, tot és força complicat. Però hi ha un fet ben conegut: els terrenys tenen direcció. És la direcció que l’aigua de la pluja ha marcat en les roques i la terra. L’erosió ha esculpit el territori durant milions d’anys i ens ha deixat el paisatge que veiem. Si deixem a banda els terrenys molt porosos com els deserts i les dunes, el territori quasi sempre fa pendent i no té concavitats. Els terrenys tenen direcció. És la direcció en què l’aigua avança en les escorrenties després de ploure.

De fet, és clar que en un lloc determinat, només tenim dues possibilitats. O bé el terreny fa pendent o bé no en fa. En el primer cas, l’aigua de pluja baixa en la direcció del pendent. De fet, si volem ser més rigorosos, hem de dir que l’aigua circula sempre en la direcció del màxim pendent en aquell punt. En el segon cas, si no hi ha pendent, tenim una concavitat, un mínim local si parlem en termes geomètrics. L’aigua s’hi acumula i acaba produint tolls, un llac o un estany com el de Banyoles. Però de fet, això no és una situació gaire habitual i la prova és que, exceptuant el Pirineu, en tenim pocs, de llacs. Les zones sense pendent són inestables perquè l’erosió, quan hi ha sobreeiximent del toll o del llac, va desgastant el terreny tot creant pendent.

L’aigua de pluja que cau i no es filtra, sempre baixa. Ha estat treballant milions d’anys per esculpir-se camins que sempre fan baixada, de les muntanyes al mar. De fet, hi ha una proposta matemàtica ben senzilla per als casos en què ens perdem a la muntanya. Es tracta de baixar sempre. Si baixem, arribarem a la plana i fins i tot al mar, on hi ha llocs habitats (si no tenim la mala sort de caure en un dels pocs llacs que podem trobar). El problema és que és com d’altres idees matemàtiques: ens poden ser útils, però no sempre ho són. Nosaltres no som com l’aigua, i és ben probable que si seguim aquest algorisme acabem necessitant cordes per baixar penya-segats i saltants d’aigua, a més d’una destral per obrir-nos pas per la vegetació dels torrents. Però arribarem a bon port. De fet, l’estratègia de baixar sempre en la direcció del màxim pendent no és més que l’anomenat algorisme del gradient, ben conegut en tècniques d’optimització amb ordinador.

Hi ha un fet interessant, en tot això. El fenomen no és invertible. Sempre hi ha una direcció de baixada però n’hi ha moltes de pujada. D’on ha vingut l’aigua que tenim en un lloc determinat, després de ploure?  En general pot haver vingut de molts llocs diferents. Però sempre continua baixant en la direcció de màxim pendent del terreny. Sabem que si no deixem de baixar, arribarem a baix de tot, a la costa. Però si no deixem de pujar, és clar que no sempre arribarem al cim que volem. Alguns cops ens equivocarem i arribarem a un cim més baix; haurem de baixar i tornar a pujar per a corregir el nostre error. En els terrenys hi ha punts més alts que tots els que els envolten. Són els cims. Però pràcticament no trobem cap punt que sigui més baix que tots els que l’envolten. Les depressions són molt poc habituals. La raó de tot plegat és que la gravetat és direccional. I en conseqüència, l’erosió també ho és. L’aigua s’ha anat fabricant camins cap avall però no ha tingut cap necessitat de crear camins cap amunt.

Els territoris són monòtons, parlant en termes matemàtics. Ho són perquè tenen un ordre intrínsec i estan orientats en el sentit que baixa l’aigua. Si pensem que són superfícies o funcions de dues variables que codifiquen l’alçada en qualsevol punt d’unes determinades coordenades geogràfiques, els terrenys són superfícies sense mínims, en les que sempre podem anar baixant (amb les excepcions dels estanys i depressions). Les funcions matemàtiques monòtones representen una relació d’ordre, i els terrenys incorporen l’ordre que l’aigua els ha anat esculpint al llarg de molt i molts anys. Si ho mirem així, hem de dir que no és cert el que dèiem abans. A la muntanya, sempre hi ha monotonia, en sentit matemàtic i geomètric. És la monotonia de l’aigua, és l’ordre intrínsec a les conques dels rius.

El que teniu a dalt és un mapa de les conques hidrogràfiques de Catalunya, que també podeu veure aquí. La zona de més a l’esquerra inclou la Vall d’Aran, bona part de la província de Lleida i part de la de Tarragona. Tota aquesta zona pertany a la conca de l’Ebre excepte la Vall d’Aran, que com sabem és conca Atlàntica. La pluja de Lleida s’encamina cap l’Ebre, però la que cau a la Vall d’Aran fa un llarg camí fins Bordeus i l’oceà, si abans no es filtra sota terra o acaba en una aixeta. La zona de la dreta del mapa, amb més regions delimitades en negre, inclou totes les conques Mediterrànies excepte la de l’Ebre. Tot el que plou i no s’absorbeix en qualsevol punt d’una d’elles, segueix un camí sempre descendent fins sortir al mar per un dels rius principals. Hi ha conques grans, com la del Llobregat, el Ter o el Fluvià. D’altres, com la del Tordera, són força més petites i recullen menys aigua.

Els mapes de les conques hidrogràfiques destil·len l’historia dels terrenys i de la seva erosió al llarg de milions d’anys. Fixeu-vos que la frontera entre la conca del Llobregat i la del Ter és molt gran. Quan plou en aquestes zones, les gotes que venen d’un mateix núvol es separen i acaben seguint camins divergents. Unes viatjaran per Girona i Verges mentre que les altres passaran prop de Montserrat i de l’aeroport de Barcelona. Pocs mapes inclouen aquestes fronteres naturals entre conques. I és ben trist, perquè tenen més historia que les fronteres artificials que edifiquem els humans. Les nostres fronteres duren uns quants segles, però les fronteres entre conques perduren milers i milers d’anys. L’extensió de les conques hidrogràfiques ens explica perquè té sentit construir embassaments a la conca del Llobregat i no a la del Besós o a la del Daró. El territori Català té tantes regions monòtones com conques. Heu pensat algun cop, en creuar aquestes carenes i línies geogràfiques de separació entre conques, que esteu canviant de regió en el món de l’aigua? Dalt d’aquestes carenes podeu gaudir de l’experiència de pensar que les aigües a una i altra banda van visitant tranquil·lament terrenys de monotonicitat constant, sempre baixant fins arribar al mar.

La gestió de les conques no és gens fàcil, i això és especialment cert en els rius que reguen diversos països. Si els que viuen aigües amunt es queden massa aigua, els pobles d’aigües avall es queixaran, amb raó. En alguns casos, el tema s’ha resolt bé, amb pactes entre uns i altres. En d’altres, la gestió de les conques és un aparador que ens mostra les relacions de poder i dominació. Tot plegat és molt lent si es vol fer bé, perquè cal que tothom accepti la solució final. La gestió del riu Colorado n’és un bon exemple. L’any 1922 ja es va arribar a un primer pacte entre Mèxic i els Estats Units, pacte que s’ha anat millorant al llarg dels anys i que va ser objecte d’una darrera regulació fa poc més d’un any. És bonic observar la seva flexibilitat, que es concreta en el fet de contemplar i regular situacions extremes, de sequera o de massa aigua, que requereixen solucions adaptades i específiques. I és bo saber-ho perquè la gestió de l’aigua, al segle XXI, no serà pas senzilla, a les nostres latituds.

Per cert, la Plataforma en Defensa de l’Ebre diu que si s’aplica el previst en el nou Pla Hidrològic s’acceleraran els processos de salinització, subsidència i regressió que ja pateix la desembocadura del riu.