El que veieu aquí al costat és l’anomenada espiral de Fraser. És una mostra que la vista no sempre és fiable. Tots hi veiem espirals sobre un tramat de quadrilàters clars i foscos, també en espiral. Però si us entreteniu a resseguir qualsevol tram de l’espiral amb el ratolí i doneu una volta completa (no és fàcil) us adonareu que no hi ha cap espiral. És un conjunt de cercles concèntrics. Per estar-ne més segurs, podeu imprimir la pàgina web i fer el mateix en el paper, tot resseguint amb un retolador.

Les il·lusions òptiques són ben conegudes. Aquí en teniu unes quantes. El que és interessant és que tots les veiem de la mateixa manera i en fem les mateixes interpretacions. És quelcom que portem als gens. És un defecte evolutiu? Per què tots ho veiem malament? De fet, aquestes falses interpretacions que fem en casos molt concrets són una mena de “dany col·lateral” del nostre sistema cognitiu, que en canvi sap processar molt bé els estímuls visuals en la gran majoria de situacions. En aquest vídeo del programa Quèquicom, el professor de la UAB Miguel Angel Martín explica com la necessitat de caçar va predisposar els humans a sentir més atracció pel moviment que per les coses estàtiques. Estem programats per a sobreviure, i això implica filtrar la informació perceptiva, com veurem tot seguit. Els filtrats perden informació, de la mateixa manera que un garbell, quan separa el gra de la palla segur que perd alguns grans. Si mireu el vídeo del Quèquicom a partir del minut 15 veureu un experiment molt interessant basat en la il·lusió de Zöllner, en què les línies paral·leles deixen de ser-ho. De fet, sabem que el cinema, la televisió i la màgia aprofiten les particularitats perceptives de la vista per crear il·lusions de realitat.

El filtrat de la informació visual és essencial. Si el cervell hagués de processar tot el volum ingent d’informació que constantment li arriba dels ulls, hauria de ser probablement molt més voluminós que el que tenim i requeriria moltíssima més energia. És una opció sense sentit perquè la major part del que veiem és irrellevant, i no cal esforçar-se en analitzar el que sabem que és superflu. Però si el cervell es passés per l’altra banda i en fes un filtrat excessiu, probablement descartaria informació que ens pot ser vital. L’evolució ens ha cablejat, en els nostres gens, un grau òptim de filtrat. Ho sabem perquè som aquí, descendents dels qui han sobreviscut al llarg dels segles. Filtrar poc no és sostenible, però tampoc ho és filtrar massa o filtrar malament. Si en el passat va existir alguna espècie animal que filtrava poc, va desaparèixer perquè necessitava massa energia i aliments. Si alguna espècie va filtrar massa, és que no estava prou preparada per afrontar els perills i va acabar en mans dels depredadors. I el mateix va passar amb les espècies amb filtrats poc eficients. Aquest és el veritable significat de la paraula sostenible. Els que no ho eren, ja no hi són.

David Hunter Hubel i Torsten Wiesel van rebre el premi Nobel l’any 1981 pels treballs i experiments que els van portar a descriure l’estructura del còrtex visual i a entendre la seva fisiologia. Van proposar l’anomenat “model del glaçó de gel“. En el seu model, el còrtex visual consta de moltes petites columnes independents, cada una de les quals agrupa “en vertical” totes les capes corticals. Són les columnes de dominància visual. Cada una d’elles ressona i s’activa quan mirem informació visual en un determinat punt i en una determinada orientació. Les columnes de dominància visual descobertes per Hubel i Wiesel són sensors especialitzats en diferents orientacions locals a les imatges que veiem. Quan caminem cap a un edifici, les línies que veiem són fonamentalment horitzontals i verticals, i en el nostre còrtex només s’activen les columnes de dominància visual corresponents a aquestes dues direccions. Quan en canvi mirem un dibuix en espiral, s’activen les columnes corticals corresponents a totes les orientacions. Sabem distingir les espirals dels cercles perquè el nostre sistema perceptiu compara orientacions (columnes de dominància visual) en zones properes. Això ens permet distingir, només amb un cop d’ull, si la corba cau cap el centre o bé es manté sempre a una distància fixa d’aquest. El problema de l’espiral de Fraser és que és trenada amb una mena de fils blancs i negres que s’harmonitzen amb la quadricula de fons, i les orientacions dels trams del trenat sí que “cauen” cap al centre. La nostra percepció, basada en el filtrat i en la integració posterior d’informació i orientacions locals, ens fa creure que tot plegat va cap al centre.

Hubel i Wiesel també van establir les bases de la neurofisiologia visual, tot descrivint els mecanismes de processat del cervell que ens permeten detectar arestes, moviment, tridimensionalitat i color.

En José Martín Pereda, que em va explicar el que aquí us comento, diu que l’estudi aprofundit de la nostra reacció davant les il·lusions òptiques és un element important per a la comprensió del funcionament dels processos perceptius i cognitius i, en definitiva, per a entendre una mica més cóm treballa el nostre cervell. Quan tenim una caixa negra i tot funciona bé, és molt difícil inferir què hi ha dins. Són les anomalies les que ens permeten entendre el què passa i veure-hi més clar. Abans deia, citant Miguel Angel Martín, que la necessitat de caçar va predisposar els humans a sentir més atracció pel moviment que per les coses estàtiques. És cert. Els petits moviments sacàdics, moviments ràpids i coordinats dels ulls entre dos punts de fixació, ens ajuden a comparar orientacions de punts propers i a detectar moviments. Però en certes imatges i composicions visuals, i justament per aquesta predisposició que tenim a detectar coses que es mouen, aquests mateixos moviments sacàdics són els que de vegades fan que detectem moviment on no n’hi ha. Veiem que alguna cosa es mou davant nostre quan de fet, el que es mou són els nostres ulls. És el que anomenem falsos positius, que sempre són millors que els falsos negatius. En d’altres paraules, sempre és millor alertar-nos per moviments inexistents que ignorar moviments reals i perillosos al nostre voltant. Les obres de Bridget Riley són un cas interessant de percepció de moviments ficticis. Aquí teniu algunes obres de l’exposició “Fall” que va fer a la “Tate Gallery” de Londres l’any 1963. Si voleu experimentar amb els vostres moviments sacàdics, obriu la pàgina i moveu-la una mica, amunt i avall, amb el cursor. Interessant, oi? Després de veure algunes de les seves obres, és fàcil entendre l’acudit que va sortir en un diari anglès l’any 2003, en ocasió d’una retrospectiva.

El cervell és encara el nostre gran desconegut, malgrat tot el que hem descobert. Però si sabem analitzar bé per què la vista, de vegades, ens enganya, segurament podrem entendre una mica més els seus secrets.

Per cert, Xavier Rubert de Ventós diu que el Jo no és més que una trobada de dos sistemes genètics en una ciutat, un parell d’amors, una llengua, una desena de familiars, una vintena d’amics i una cinquantena de llibres en els que, com deia Valéry, “no he retingut ni el millor ni el pitjor, sinó que ha quedat el que ha pogut”.