Darrerament ha sorgit un nou terme d’aquests que diuen que queda bé utilitzar. Es parla cada cop més de “big data“, que no són més que volums de dades gegantins que volem analitzar però que sobrepassen la capacitat dels nostres ordinadors. Poden ser dades meteorològiques, astronòmiques, sociològiques, econòmiques, farmacèutiques, resultats d’experiments de física d’altes energies o de molts altres tipus.

Sembla que la innovació verbal ens és vital. Hem d’anar trobant nous termes per a referir-nos a conceptes que no tenen res de nou. Tal vegada volem suplir la manca real d’idees creatives amb aquesta moda d’anar canviant la terminologia. Tenim volums de dades gegantins, això però no és cap novetat. Sempre n’hem tingut i sempre n’hi haurà, en el futur. La solució es basa en simplificar i filtrar, tot separant el gra de la palla i destil·lant l’essència de les dades. És el que sempre ha fet el cervell humà. El nostre sistema perceptiu, sobretot el visual, capta una quantitat ingent de dades, un volum intractable d’informació. El cervell filtra les dades, fa neteja, simplifica mentre dormim, i acaba conservant només el que ens és rellevant. Penseu en la diferència entre la riquesa de tots els detalls que esteu veient i el poc que recordeu del que vàreu fer abans d’ahir. Podem viure perquè optimitzem i filtrem la informació. Ho simplifiquem tot perquè sinó no sobreviuríem.

Aquests volums de dades gegantins esdevenen tractables quan els simplifiquem selectivament i en destil·lem el que ens és essencial. L’estadística ens ofereix un bon nombre d’eines per a fer la feina. Imaginem, per exemple, que tenim informació sobre els ingressos mensuals de tots els ciutadans europeus. Són moltes dades. Suposem que per a cada persona tenim les seves dades personals, el lloc on viu i els seus ingressos. Una eina estadística senzilla que ens pot servir per a reduir les dades és l’histograma. Per a calcular l’histograma en aquest cas, hem de dividir el rang d’ingressos en intervals i, per a cada un d’ells, comptar-ne el nombre de persones. Si ho fem en intervals de 100 euros, l’histograma ens mostrarà, en un diagrama de barres verticals, el nombre de persones amb ingressos entre 400 i 499 euros, entre 500 i 599 euros, i així successivament. L’histograma converteix les dades en anònimes, les simplifica i les destil·la. Ja no tenim informació de cada persona en concret, però podem saber el nombre de ciutadans europeus (o catalans) que cobren entre 1100 i 1199 euros i també els que cobren més de sis mil euros, si sumem els valors d’uns quants intervals. Hem passat de les dades individuals a les dades estadístiques, i de milions de dades a una llista de poques desenes de valors.

Els histogrames conserven, però, la informació rellevant. Podem fer-lo per països i veurem amb un sol cop d’ull quins són pobres i quins rics. Podem també llegir-hi el grau de desigualtat, només mirant la forma de les barres. Un país pot ser més ric que un altre si només mesurem la mitjana d’ingressos per persona, però pot tenir un grau més alt de desigualtat. Què és millor, tenir un nivell limitat de desigualtat o tenir una mitjana d’ingressos elevada?

Les mesures habituals de creixement ens donen una visió massa simplificada de la realitat. No és possible tenir una idea clara del què passa si només coneixem el valor del PIB. Pensem en un país imaginari del que coneixem l’histograma d’ingressos dels seus habitants. Si hi ha una rebaixa generalitzada de sous i tots els diners resultants d’aquesta rebaixa van a parar a uns quants ciutadans, el valor de la mitjana d’ingressos per persona no haurà canviat perquè no s’ha modificat ni la suma total d’ingressos ni el nombre d’habitants. Però la desigualtat és clar que haurà augmentat, com podrem veure ben clarament pel desplaçament de les barres de l’histograma cap als valors més elevats de la renda.

Hem de simplificar la realitat perquè sinó ni podríem sobreviure ni podríem entendre el què passa, però tampoc la podem simplificar massa. La realitat és polièdrica i ens calen mesures que l’expliquin bé. Cal simplificar, és clar; però fins un cert limit. Si ens passem i pretenem reduir més la informació, deixem d’entendre el que està passant. Les dades econòmiques no es poden reduir a un únic valor, el PIB. Com a mínim cal tenir alguna mesura de les que els estadístics anomenen “de segon ordre”, que mesuren les desigualtats i la dispersió. Quan us parlin del PIB, demaneu dades sobre les desigualtats, perquè les mitjanes i les sumes no són suficients. I quan us vulguin donar dades massa simplificades, sospiteu. No sempre tothom ho vol explicar tot.

Els sociòlegs, estadístics i economistes fan servir un bon indicador per mesurar la desigualtat en un país: l’índex que porta el nom del seu creador, Gini. L’índex Gini va de 0 a 1. Un país amb un índex 0 voldria dir que tothom guanya exactament el mateix, i en canvi un país amb un índex 1, indica que hi ha una sola persona que ho guanya absolutament tot, i la resta no guanyen res. Marc Grau de Justícia i Pau diu que el 2012, el país amb el coeficient més baix, i per tant més igualitari va ser Noruega (0.22). La mitjana Europea va ser de 0.3, i Espanya va quedar en la penúltima posició de la llista amb un 0.35, índex només superat per Letònia. Segons l’observatori de les desigualtats, la crisi ha provocat que un 38% de les llars hagi disminuït els seus ingressos al 2009, respecte el 2003. Al mateix temps, un 21% ha augmentat els seus ingressos i un 41% s’ha mantingut estable. S’aprecia també l’empobriment de les capes mitjanes ja que un 47% ha vist disminuir els seus ingressos de 2003 a 2009.

De fet, amb la crisi, no tots hem anat a pitjor. Alguns pocs han anat a millor o a molt millor, tal i com l’índex Gini demostra (de 0.31 al 2003 a 0.35 al 2012). Queda clar doncs que les desigualtats entre els dos pols es van fent, a poc a poc, més grans i visibles. Marc Grau explica que les 300 persones més riques del món van afegir durant el 2013 un total de 524.000 milions a les seves fortunes. D’altra banda, en Joan Majó diu que que a Catalunya, durant els últims anys, els ingressos bruts del 10% de les famílies més pobres han disminuït al voltant  del 50%, mentre que els del 10% de les famílies més riques han disminuït un 25%. El que és més greu és que les transferències públiques a les primeres han disminuït un 20%, mentre que les transferències a les més riques han augmentat un 17%. El govern està finançant la desigualtat.

Vaig dubtar entre posar el títol que finalment he escollit, o bé escriure el de “els límits de la dignitat”. Perquè quan les desigualtats van creixent, hi ha un moment en el que creuem la línia vermella de la dignitat. Els premis Nobel Stiglitz, Sen i Krugman parlen de desigualtat. Krugman diu, al seu blog del New York Times, que combatre la desigualtat no ha de ser un objectiu secundari, sinó el repte principal de qualsevol país. Les polítiques reguladores, fiscals i anti-corrupció han d’aconseguir reduir l’index Gini, i això només es pot fer si s’inverteix el sentit del flux de la riquesa. Durant la crisi, la majoria hem contribuït a l’enriquiment d’uns quants. Ara, cal anivellar i capgirar aquest flux. Els terrenys abruptes i desiguals no produeixen, i les societats amb excessiva desigualtat es trenquen. Tots sabem que per a anivellar un terreny cal rebaixar les seves parts més elevades, portant la terra a les zones enfonsades.

Per cert, Joseph Stiglitz diu que les accions dels banquers i les polítiques governamentals influenciades per la dreta no sols han minat directament la confiança, sinó que també han contribuït en gran part a la desigualtat. Diu que els ciutadans han de poder confiar que el sistema és raonablement just, però que quan veuen un sistema tributari que grava els més rics amb una fracció del que ells paguen, tenen la sensació que els estan prenent el pèl.

_________________________________________________________________
NOTA i extracte de les cites: Oxfam Intermón, en l’informe que va presentar a la Taula del Tercer Sector que es va celebrar el passat mes de setembre, explica que els programes d’austeritat europeus han desmantellat els mecanismes que reduïen la desigualtat i que feien possible un creixement equitatiu. Amb l’augment de la desigualtat i de la pobresa, Europa s’enfronta a una dècada perduda. Diu que si les mesures d’austeritat segueixen endavant, l’any 2025 hi haurà entre 15 i 25 milions d’europeus més que podrien viure en la pobresa. Oxfam ho sap perquè ja ha estat testimoni de situacions similars. Hi ha clares semblances entre aquests programes d’austeritat i les ruïnoses polítiques d’ajustament estructural imposades a Amèrica Llatina, l’Est Asiàtic i Àfrica subsahariana durant les dècades de 1980 i 1990. Aquestes polítiques van ser un fracàs, un tractament que pretenia curar la malaltia matant al pacient. Actualment, la fortuna de les 85 persones més riques del món és equivalent al que tenen els 3.500 milions de persones més pobres de la Terra. Oxfam fa una crida als governs europeus perquè abandonin les polítiques d’austeritat, i per a que optin en canvi pel camí d’un creixement inclusiu que afavoreixi les persones, les comunitats i el medi ambient. Això no pot continuar i no s’ha de repetir.

Joan Majó cita també l’informe d’Intermón i diu que ara mateix, un 24% dels ciutadans d’Europa són pobres. A Espanya el percentatge és del 27%, i a Catalunya és del 17%. Però que si es manté la tendència i les actuals poliítiques, aquests percentatges poden arribar l’any 2025 al 29%, el 42% i el 34%. La crisi ha enriquit els rics i ha empobrit les classes mitjanes i baixes. Un estudi recent de l’IERM de Barcelona demostra que a Catalunya, durant els últims anys, els ingressos bruts del 10% de les famílies més pobres han disminuït al voltant  del 50%, mentre que els del 10% de les famílies més riques han disminuït un 25%. El que és més greu és que les transferències públiques a les primeres han disminuït un 20%, mentre que les transferències a les més riques han augmentat un 17%. En d’altres paraules, l’acció del sector públic ha agreujat encara més la desigualtat.

En Xavier Aragay també en parla i explica que Oxfam Intermón demana als líders que es reuniran aquests dies al Fòrum Econòmic Mundial de Davos que no se segueixi governant per a “les elits” i que es posi la lluita contra la desigualtat com a prioritat. La crida és absolutament pertinent, i més venint d’Espanya, el segon país amb més desigualtats d’Europa segons l’homologat índex Gini, només per darrere de Letònia.

Marc Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa, diu que les desigualtats entre els dos pols es van fent, a poc a poc, més grans i visibles. El percentatge de població espanyola que té molta dificultat per arribar a final de mes passa d’un 10,7% al 2007 a un 16.9% al 2013, i el percentatge de població amb impagats del seu habitatge principal passen d’un 5,6% (2007) a un 9.2% (2013), segons l’INE. Diu que tots parlem de desigualat. No obstant, després de dir allò (cert) de els rics cada cop són més rics, i els pobres més pobres, què passa? Què fem? Som una societat que fa grans diagnòstics, però que amb diagnòstic en mà ens costa posar-hi remei. Per tant, per no deixar florir paraules com Justícia, Solidaritat o Igualtat fa falta acció. Diu que tenim diagnòstics, però que fa falta acció. Com el simple fet d’estimar requereix d’acció, per escriure de nou amb majúscules i fer brotar conceptes claus per una societat avança, Marc Grau diu que cal posar-nos mans a l’obra.

Martha C. Nussbaum, quan va rebre el premi príncep d’Astúries 2012, va dir que les mesures correctes del desenvolupament s’han de focalitzar en les persones, han de ser plurals, i han de ser sensibles a la distribució i a les desigualtats. I que han d’incloure les capacitats humanes essencials, que són requisits mínims d’una vida basada en la dignitat humana.