Vivim en un context de desconeixement social en l’àmbit de la ciència i de la tecnologia. És clar que són temes que no interessen. Només cal comptar el nombre de pàgines que els mitjans de comunicació dediquen als esports i les que dediquen als temes de ciència. Cóm podem tenir judici critic en aquest entorn tecnificat en el que vivim, si l’ignorem? Abans, els homes es preguntaven sobre un Univers que no entenien. Però ara, a més, seria bo que ens preguntéssim sobre els perquès dels nostres propis ginys, que tampoc entenem. I no ho fem. La responsabilitat és compartida, i els científics en tenim una bona part. Crec que enlloc d’aïllar-nos dins temples de cristall, hauríem d’explicar i divulgar més.
La visió social de la ciència i de la tecnologia té una influència decisiva en els polítics. L’actitud dels polítics es basa en l’estat d’opinió general. En poques paraules, els polítics no actuen en temes que no donen vots. La conseqüència és que els nostres governs no inverteixen el que caldria en recerca. L’any 2012, el pressupost de la direcció general de Recerca de la Generalitat ha estat de 168,7 milions d’euros, un 1,8% menys en comparació amb el 2011 i un 11,8% menys respecte el de l’any 2010. A l’Estat Espanyol, les retallades han estat més grans, només cal llegir els diaris. És clar que estem en crisi i en moments de retallades. Però els pressupostos dels nostres governs ens ho expliquen molt clar. Les retallades en els pressupostos de recerca i Universitats són significativament més elevades que les que veiem a d’altres partides. Els pressupostos mostren les prioritats de govern, també en temps de vaques magres. I el que és clar és que la recerca queda ara molt més mal parada que altres àrees. Com deia la Teresa Riera, els governs intel·ligents inverteixen en recerca. Fins i tot en temps de crisi, retallen però també incentiven.
Les Universitats tampoc fem massa esforços per a millorar, no aprofitem la crisi. És clar que rebem menys diners i que, amb unes altres prioritats pressupostàries dels governs, no estaríem tan ofegats. Però enlloc de prioritzar, continuem repartint malament els pressupostos retallats que ens arriben. Tenim titulacions amb pocs estudiants, que no ens atrevim a tancar. Tenim Centres i fins i tot Universitats que altres països del nostre entorn Europeu ja haurien suprimit. Mentre que hi ha un bon nombre de professors que treballen i que lluiten per mantenir l’activitat de recerca i la creació de coneixement, molts d’altres continuen fent el mínim i acaben contribuint a la mala fama social de la Universitat. Haguéssim pogut actuar i no ho hem fet. Poso només un exemple. Fa anys, pensar en una retallada de sous als professors funcionaris era quelcom d’impensable. Ara s’ha fet. Però sorprenentment, no s’ha aprofitat l’ocasió. Enlloc de retallar menys (o res) als que més treballen, aquests han sofert retalls de sou fins i tot més grans (s’han retallat els complements autonòmics que havien estat atorgats en base a la feina feta). Crec sincerament que el repartiment de les retallades a la Universitat està essent també injust i incorrecte.
Alguns estudiants són realment bons, però d’altres s’arrepengen i no s’esforcen. A alguns els interessa més el títol que els coneixements. Això ha passat sempre, però és un fet que s’està agreujant amb l’accés a internet i les xarxes socials. Hi ha massa informació i massa poca comprensió. Si la informació indiscriminada a internet no serveix per a incrementar la comprensió, no serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. La Judit Carrera ens deia que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. És clar que tenim estudiants que acaben molt ben formats i són reconeguts a nivell internacional (un bon nombre d’ells acaben deixant-nos i emigrant a d’altres països). Però molts d’altres prefereixen aprovar que comprendre. I se’n surten. Ho permetem. Els estem ajudant a acabar les carreres amb el mínim d’esforç. És la nostra interpretació “llatina” de la reforma de Bolonya. Crec que algú ho havia de dir.
Un bon nombre d’universitaris acaben entrant a la vida professional sense haver aprofitat la Universitat i sense acabar d’entendre què és la recerca i la creació de coneixement. Malauradament, és probable que després contribueixin a l’actual visió social de la Universitat. Visió que també s’ha estès al teixit empresarial. És clar que tenim empreses punteres que treballen per crear, innovar i patentar, i que aprofiten les oportunitats que ofereix la simbiosi Universitat-Empresa. Però tots sabem que aquesta no és pas la tònica general. Es parla massa de comprar i vendre i massa poc de crear i d’innovar. Només cal prestar atenció a les converses que ens regalen els que parlen pel seu mòbil en els viatges en tren.
Fa pocs dies, en Miquel Puig comparava la política empresarial dels bascos amb les altres. Deia que a Espanya, tan sols els bascos han entès que les empreses que ens poden treure del forat són les que són capaces d’exportar, i només ells han dedicat un esforç sostingut (i generosament finançat gràcies al seu privilegi fiscal) a potenciar-les i protegir-les, entre altres coses garantint que tinguin crèdit (les seves caixes no es van dedicar a finançar la follia immobiliària) i que tinguin accés a la tecnologia aplicada que necessiten. Deia que només els bascos s’han concentrat a potenciar les seves PIMES industrials, i que només els bascos tenen ara menys atur que fa vint anys.
Per què volem tenir els millors esportistes i en canvi no ens preocupem de tenir els millors científics i enginyers? Per què no apliquem el model esportiu al nostre sistema de ciència i tecnologia?
És un peix que es mossega la cua. No ens enganyem, les responsabilitats són compartides. Si volem millorar, hi ha feina per a tothom. Però també hi ha graus. La màxima responsabilitat és dels que han de prioritzar, preparar i executar els pressupostos. La prioritat, si no volem caure a l’abisme del desastre, ens l’explica la Teresa Riera i és clara: en època de crisi, cal mimar la ciència, la recerca i l’educació.
—-
Per cert, Salvador Espriu deia que som en un país petit, on tots ens coneixem massa i maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res.
