Ciències, lletres i els correus electrònics

Fa dies vaig llegir un article d’opinió d’un conegut escriptor, que contenia alguns judicis sobre la ciència que em van semblar injustos i poc sòlids. Com que a més em va semblar que l’autor barrejava els conceptes de tecnologia i de tecnocràcia, em vaig decidir a escriure-li un correu electrònic. Necessitava dir que no hi ha res més lluny de la cultura científica que la cultura tecnocràtica, i que cada dia escoltem els tecnòcrates, que no saben ni ciència ni tecnologia, mentre desterrem les noticies sobre ciència a l’apartat de “societat” dels diaris perquè la ciència és la gran oblidada de la societat actual. Volia comentar que tal vegada el que cal fer és un debat no excloent, per tal d’intentar integrar i sumar perspectives des d’àmbits de la cultura tan diferents com poden ser la literatura, la ciència, la música, les arts plàstiques i la filosofia.

No me’n vaig sortir. No vaig poder trobar la seva adreça de correu electrònic. I em vaig adonar d’un fet que fins aquell moment no havia descobert: tots els científics que conec tenen una pàgina web pública en la que inclouen les dades de contacte, la seva adreça de correu electrònic i d’altres informacions com són les seves àrees d’expertesa. En canvi, els escriptors, els homes “de lletres” habitualment no fan públiques aquestes dades. És fàcil contactar els científics, però no els escriptors.

Hi vaig pensar una bona estona. La meva conclusió (òbviament n’hi ha d’altres) va ser que els escriptors són populars mentre que els científics no ho són. Els escriptors s’han de protegir perquè suposo que rebrien tants correus electrònics que no podrien fer altra cosa que respondre’ls. Els científics no cal que es protegeixin, perquè ningú els pregunta res. No cal patir, els científics són transparents.

Tot plegat és una mica trist. Perquè la ciència és part fonamental de la cultura, com ja va dir fa més de 60 anys en Charles P. Snow. I perquè, com diu en Jordi Wagensberg, en la societat actual i amb el seu grau de tecnificació, no sembla possible desenvolupar adequadament el sentit crític sense coneixements científics. Perquè continuem separant ciències i lletres?

Permeteu-me que acabi amb un comentari de Erwin Schroedinger: la ciència actual (que no la del segle XIX) és la ciència dels dubtes. És mes a prop que mai de la filosofia i de l’actitud dels grecs, és la cerca enmig de la incertesa, la convicció que no sabem res i que mai sabrem res.