L’àcid desoxiribonucleic (ADN) és el fonament de la vida. L’ADN conté les instruccions genètiques necessàries per al desenvolupament de tots els éssers vius coneguts. Les molècules d’ADN codifiquen receptes per a poder fabricar les proteïnes i altres components de les cèl·lules. Podríem dir que l’ADN és un manual d’instruccions gegant, el manual del creixement i de la vida.
Vivim en un univers tridimensional. Fins i tot pot ser que tingui altres dimensions extres que no podem percebre. Podem caminar per la Terra, baixar al fons dels oceans i enviar naus que exploren l’Univers. Però la química de la vida utilitza i treu profit de les avantatges de les estructures geomètriques senzilles. Els intercanvis de nutrients, a les cèl·lules i als nostres budells, es fan a través de membranes bidimensionals. I una de les teories actuals sobre l’origen de la vida al nostre planeta ens explica que el primer ADN i els primers éssers vivents van poder aparèixer en les superficies (bidimensionals) de contacte entre l’aigua de mar i les roques en zones termals del fons dels oceans, on les molècules dissoltes en l’aigua podien reaccionar amb els materials de la superfície de les roques en unes condicions adequades de temperatura.
L’ADN té una estructura ben coneguda, de doble hèlix. Però de fet, és pràcticament unidimensional. És una molècula increïblement llarga, en comparació amb el gruix de la seva hèlix. Quan l’ADN dels cromosomes es desplega, pren la forma de filaments com el de la imatge amb longituds d’escala macroscòpica d’uns quants mil·límetres. El microscopi electrònic ens permet veure, descobrir i analitzar aquests filaments. L’hèlix de l’ADN se’ns mostra com unes vies de tren amb un gir de torsió continuat i fins i tot amb travesses. Són les vies del tren de la vida.
Perquè és unidimensional i seqüencial, el nostre codi genètic? Per què parlem de la seqüenciació del genoma humà? Per què l’ADN té aquesta estructura amb dues vies llarguíssimes i perfectament torçades en forma d’hèlix? Perquè aquesta molècula que guarda les instruccions de la vida no té forma de membrana bidimensional o d’agregat tridimensional? Per què cada un dels codis genètics individuals té un únic predecessor i un únic successor, en l’ADN? Podríem pensar que té aquesta forma perquè és la que serveix millor els seus objectius. Jo més aviat penso que és a l’inrevés: té aquesta forma perquè no en pot tenir cap altra. Si l’atzar no hagués generat aquesta increïble molècula, no existirien les reaccions bioquímiques i nosaltres no seriem aquí.
En poques paraules i simplificant, la síntesi de proteïnes a partir del codi genètic guardat a l’ADN es fa en dues etapes. En una primera fase, uns enzims anomenats polimerases d’ARN llegeixen trossos d’ADN i generen l’ARN, l’àcid ribonucleic. L’ARN (molècula d’hèlix simple que conté la transcripció d’un segment d’ADN) serà l’encarregat de la síntesi de proteïnes, en una segona fase. La meravella de tot plegat és que les polimerases d’ARN han de cercar el tros d’ADN que cal transcriure i tot seguit anar-lo copiant sense destruir ni alterar la informació genètica de l’ADN. Ho fan molt fàcilment gràcies a l’estructura unidimensional de l’ADN: les polimerases d’ARN es mouen al llarg de les vies de l’hèlix de l’ADN de la mateixa manera que un tren viatja damunt les seves vies. Ho podeu veure a la imatge del final d’aquest article i en aquest vídeo. Si l’ADN fos bidimensional o tridimensional, seria molt fàcil perdre’s. En canvi, les vies de l’ADN porten les polimerases d’ARN al seu objectiu sense possibilitats d’error. Un camí pot ser tan llarg com vulgueu, però si no té trencalls no ens podem perdre. Això és el que contínuament està passant al nucli de les nostres cèl·lules. Però no penseu pas que polimerases d’ARN es mouen a gran velocitat al llarg de l’ADN. Processen (i avancen) uns 15 codis d’ADN per segon, la qual cosa equival a la velocitat de creixement d’un cabell humà. Aquesta és la velocitat basal del creixement i de la síntesi de proteïnes a tots els éssers vius. De fet, és encara més lenta perquè les polimerases d’ARN incorporen un sorprenent control de qualitat. De tant en tant (en mitjana, un cop cada 1000 codis genètics) s’adonen que han comés un error de transcripció. En aquest cas s’aturen, tornen enrere uns cinc o sis codis d’ADN, rectifiquen i corregeixen la transcripció. Tot seguit tornen a avançar per les vies helicoïdals de l’ADN, com si res no hagués passat. No és realment sorprenent?
De fet, també hi ha un altre detall interessant en tot això. L’hèlix de l’ADN podríem dir que gira cap a la dreta. El primer ADN que es va sintetitzar, fa milions d’anys, girava a la dreta. Es va anar reproduint sense parar, i ara resulta que tots els éssers vius tenim el codi genètic en molècules de ADN que giren a la dreta. Nosaltres, els gossos i gats, els insectes, els líquens i els bacteris, tots som descendents d’aquell primer ADN que girava a la dreta. Però la geometria ens diu que la imatge en el mirall de l’ADN és un “altre ADN” que també podria existir. Aquest altre ADN, l’ADN que giraria a l’esquerra (l’estèreo-isòmer del nostre ADN) donaria lloc a un altre tipus d’éssers vius: els animals i plantes del món de l’altra banda del mirall del conte d’Alícia. Podrem arribar a sintetitzar éssers “vius” amb molècules d’ADN diferents de les nostres? No penseu que és res de llunyà. Comencem a veure experiments que ja poden crear succedanis d’ADN com l’anomenat XNA.
L’Univers és tridimensional (com a mínim). Però molts canvis s’han fet o es faran gràcies a estructures geomètriques més simples, unidimensionals o bidimensionals. Són les anomenades varietats, en geometria. Així com el grafè (aquest gran llençol d’un àtom de gruix) és probable que acabi canviant la vida dels nostres néts, nosaltres som aquí perquè fa milions d’anys que van sorgir les primeres molècules d’ADN, amb estructura geomètrica unidimensional. És la bellesa de la simplicitat. Sense aquestes retorçades vies de l’ADN, copiar trossos del codi genètic seria pràcticament impossible i la vida no podria existir.
