Aquesta reflexió la va fer en Moisès Broggi en una entrevista ara fa poc més d’un any. Deia que hem d’equilibrar la balança entre la gent que mor i la que neix, perquè els recursos i la riquesa són limitats.
Moisès Broggi ens va deixar fa menys de tres setmanes. Broggi va ser un convençut humanista. Va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. En les eleccions generals espanyoles de 2011, Moisès Broggi va encapçalar la llista de la coalició d’ERC amb Reagrupament a la província de Barcelona.
En Moisès Broggi ens parlava de ciència i humanisme. Ens deia que l’home ha avançat molt en la recerca i l’estudi de la física i la biologia, però molt poc en l’estudi d’ell mateix. I que està molt bé que l’home sàpiga volar pels aires i anar per tot arreu. Però que seria molt millor si aprengués a conviure amb els altres. Tenim artefactes increïbles, però continuem matant-nos de manera molt semblant a com ho fèiem fa un, tres o vint segles.
El tema de la demografia és polèmic. Però hi ha bastanta gent que pensa que hi ha massa gent, al món. El 1968 érem (només) uns 3.500 milions. En quaranta-tres anys hem doblat la població de la Terra, sense que els recursos disponibles hagin crescut suficientment.
La ciència ens explica que tot és limitat, i que hem de saber conviure amb els límits. Podem pensar en l’infinit com a concepte matemàtic abstracte, però al nostre planeta no n’hi ha, d’infinits. Quants peixos podem posar a la nostra peixera? Quants gossos podem tenir, a casa? Quants recursos naturals té, la terra? Quànta energia podem consumir cada dia, al món? Quina és la màxima alçada que podem saltar? Les respostes no són pas òbvies, però és clar que admeten respostes basades en intervals. Podem tenir entre un i quatre peixos a la peixera de casa, però si pretenem posar-n’hi cent, es trencarà l’equilibri ecològic i moriran tots. Hi ha un interval que ens indica el nombre (mínim i màxim) de peixos que és raonable i sostenible, en funció de les condicions i de la mida de la peixera. Podem conviure amb un o dos gossos, però no podem tenir vint gossos, al pis. I els coneixements científics actuals ens permeten obtenir estimacions raonables del volum de recursos naturals disponibles o de l’energia que podem consumir. Encara que veiem gent que defensa els mites de la riquesa i del creixement continu, hem de ser ben conscients que el creixement econòmic continu és una fal·làcia. La riquesa es basa en els recursos naturals, i aquests són limitats. Ens ho explicava l’informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), publicat el 1972 pel Club de Roma i conegut com l’informe Meadows. En aquest informe s’explica que el creixement econòmic no pot continuar indefinidament, degut a la disponibilitat limitada dels recursos naturals.
Per què tots estem d’acord en que hi ha un limit en el nombre de peixos que podem posar a la peixera de casa, i en canvi no ens plantegem els límits que ha de tenir la població humana? Per què no ens proposem estudiar quin és el limit superior raonable que pot assolir la població mundial, si pensem que els aliments i els recursos haurien d’arribar a tothom i que les desigualtats haurien de disminuir? En Moisès Broggi ens deia que “hi ha un càlcul fet que diu que si segueix així durant no sé quants anys pesarà més la humanitat que el planeta! Ens ensorrarem”. Per cert, i parlant de coses més properes: heu pensat quin seria el màxim raonable del nombre d’habitants de Catalunya? És un bon exercici. Pensar en els límits ens ajuda a tenir objectius més raonables…
Acabo amb tres reflexions que podeu trobar al llibre que recull les converses de Moisès Broggi amb el seu nét Carles Brassó:
Sobre els polítics: “El món de la política és molt compromès perquè requereix d’unes persones que mirin pel bé general i l’anteposin als seus propis interessos. I això no és fàcil de trobar. La política hauria de tenir més en compte la gent que reuneix aquestes qualitats i menys les ideologies”.
Sobre com resoldre els conflictes i sobre el govern mundial: “La democràcia no vol dir el poder de la majoria, sinó el respecte de totes les opinions. La diversitat d’opinions, enriqueix. La defensa de les opinions divergents s’ha de fer sempre des del respecte i la no-violència. S’ha de mostrar la indignació de forma pacífica. Però la injustícia s’ha d’assenyalar. No et pots quedar quiet o callat”. “Ara és necessari un govern global que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món. Ha de ser un govern democràtic. La bona via és aquesta, impedir nous totalitarismes, tenir estats lliures, associats, amb bona relació, i un govern global”.
Sobre la informació: “La gent no aprofundeix. No es pot fer una cosa i pensar en una altra al mateix temps. L’excés d’informació és un problema, perquè dificulta la concentració”.
Els aforismes del Dr Broggi són molt interessants i dónen en què pensar. Els va publicar el diari Ara el dia després de la seva falta. Hi ha filosofia clàssica en ells.En un blog que faig també intento comentar-los si voleu mirar ; la meva opinió , potser tot i que més senzilla potser us dóna també un altre aire . A un servidor també li ha agradat el seu article i és més contrastable i més pesant perqué a mí em falta estudiar molt
.Aquesta proposició em fa entendre que “Hi ha massa gent al món” . No és la primera vegada que ho sento. Una biòloga que dirigia un centre que es cuidava de la reproducció del Tigre de bengala a la India també ho afirmava en un documental de la BBC .
Preveure això és imprescindible ,però aquesta proposiciò és un pel complicada d’explicar. . No puc emprar un llenguatge complicat perqué la idea ja és prou espessa. La veritat que en el sentit complet de la frase entenem que equilibrar la balança dels que neixen amb els que moren és una tasca delicada . Jo argumento , en el sentit que es tenen que controlar els naixements , perqué en aquest aspecte és l’únic demogràficament moldejable (no ens podem possar a matar persones perque hi ha massa gent al món , és evident) però imagineu sí seria possible durant una década o dos pendre consciència a restringir els naixements . Un filòsof polonès em fa entendre el sorgiment del moviment nacionalsocialista i la segona guerra Mundial com quelcom inevitable causa d’un desequilibri.
Quan hi ha massa herba en un troç de terra , n’hi ha una part que emmalalteix , es torna groga , s’asseca. L’herba s’autorregula en la mida que li permeten les condicions que li dónen la vida, gràcies a aquesta herba que s’asseca una altra gran part sobreviu.
Això és molt dur perqué tinc dos fills . Podria haver tingut 4 , no ? Però realment les meves possibilitats econòmiques m’ho impedeixen. Aquesta funció reguladora del sistema capitalista actúa com a selecció natural ,i no permet que les classes socials més nombroses es reprodueixin fàcilment. Si tothom visqués amb totes les condicions de vida apropiades i ideals , molta gent de la que pot tenir descendència potser tindria 8 o 9 fills .Després de crisis mundials com la de la peste Negra 1348 veiem com la població es capaç de recuperar-se i de quina manera. Però , ¿la humanitat està preparada per fer una reflexió d’aquestes? -perqué el debat a continuació de la proposta és dur -els països desenvolupats potser es veurien superiors a aquesta norma- o més enllà ; les classes socials més desarrollades ,més capaces , es podrien veure exentes en aquest procés.
No és el camí que s’ha de pendre en aquesta empresa , en aquest vaixell viatja tot el món junt , no com el titànic que es van salvar els de primera classe. ¿ Qui s’ofereix voluntari a no tenir descendència? -ningú. ¿Qui és massa important per saltar-se aquesta norma? -ningú. Tanmateix No pel fet de ser menys nombre d’individus la societat milloraria , aquesta , entenent-la com tota la gent del mòn, necessita millorar en molts aspectes. Reflexionem sobre el fet de que la societat alleugerida o simplificada no és garantia d ‘un bon funcionament
.
Guerres , Gent que passa gana ….l’escenari de crisis econòmica i la sensació que no hi ha treball per tots , igual que diners per tots ,com oportunitats per tots.. ens condueix a pensar que ens trobem en un punt on tant la competició ,l’alienació ,com el retrocésen els dret laborals , justificant-se en base a la gran oferta i jugant amb la necessitat de les persones , reserva l’élit de la vida per a uns i la misèria per molts altres Aquest anàlisis es queda curt , la llista jo crec que es molt més llarga.
De ben segur que molts biòlegs estaran d’acord amb el fet que reduïr , alleugerir el planeta de la càrrega que representen 6.973.738.433 habitants seria un gran què. Seria un avenç pel planeta Terra perqué l’explotació dels seus recursos per avastir tota la població mundial seria menor , llavors la incidència en el canvi climàtic també seria menor , també sobre les espècies en perill d’extinció tindria aquesta causa-efecte beneficiària al concedir més espai.
La societat que conformem els éssers humans , tenint en compte els recursos que el planeta pot oferir , i en favor de no fer una incidència negativa sobre el planeta , pot pensar i decidir aturar l’augment demogràfic per procurar el bon funcionament de l’ associació planeta – individus , procurar espai , regenerar els recursos del planeta i fer una pausa .
Per l’ésser humà el fet de tornar a tenir espai seria un nou horitzó però… seria un nou repte per tornar a emplenar aquest espai buït de nou i si no ens replantegéssin molts punts del nostre “sistema de viure la vida” es tornaria a repetir la mateixa situació i tornariem anys després a estar al punt inicial de tornar a dir : – ¡ostres¡ … sobra gent al món? ¿hauríem d’ equilibrar la balança entre els naixements i les defuncions? -Crec que si ens trobaríem en un punt d’etern retorn veritable. Perque els humans evolucionem i tendim a ocupar l’espai. Mentre estem enfeinats a ocupar l’espai no hi ha crisis , tothom és necessari.
Personalment trobo que en aquesta funció ens atorgariem una extralimitació de les competències sobre la naturalessa (si es que en tenim alguna). Seria un jugar a decidir qui neix , quants neixen i quina época és la que ens podriem reproduïr i la que no . Per els éssers humans seria jugar a ser …. una mica .. uns Deus i això no està en la mà de la ciència , desde el pensament científic no podem arribar a pensar com déus , perquè justament la ciència diu que déu no pot existir perque físicament és impossible existir en el forat negre on no hi havia ni espai ni temps i d’on va sorgir la matèria.
Tampoc es tracta de decidir qui neix i qui no neix , és una reflexió conscient i un acte voluntari però col.lectiu , perqué si per equilibrar la balança dels neixements i les defuncions desequilibrem les classes socials ens estariem fent un flac favor. Entrariem en un altre desequilibri.
No obstant , la idea d’ autorregular-se , en la espècie humana , si l’època postmoderna , afirmava que haviem arribat al final de la història , si que hauríem tocat un bon sostre en matèria d’evolució de la societat humana . Però no acabo d’interpretar si l’acte de normalitzar els naixements ( equilibrar la balança entre els neixements i les defuncions) ho faríem pel bé del planeta o per nosaltres (el bé de la societat) o per l’economia, …
Qualsevol intent d’exposar aquest tema des de la política , és encarar una extralimitació que no pertoca a un governant inclús no és apte per un referèndum perque potser no tothom assimila aquest debat de la mateixa manera i per entendre això s’ha d’entendre la vida i respectar-la d’un altre manera de com molta gent l’entén ara.
També s’ha de tenir coneixement per opinar sobre això (jo tinc que ampliar els meus coneixements ) si el meu coneixement fós més ampli potser opinaria d’una altra manera. De moment trobo raons per això , sense interpretar-ho com un acte descabellat , Igual que prenem consciència de reciclar podem pendre consciència de tenir nomès un o dos fills. – Sembla una barbaritat realment- L’espai per viure és limitat ; i les condicions que imposem per viure no s’adiuen amb les necessitats (prenc com a referència el progrés i el fet que cada vegada necessitem menys gent per fer la feina que hem de fer: evolucionar.) Som capaços d’ avançar i som capaços de construïr una màquina que substitueixi moltes persones (una tuneladora) i que aquestes s’alliberin de fer un treball dur , però aquestes persones no sabem ben bé si estan alliberades o excloses.
L’univers es va crear desde l’equilibri entre matèria i antimatèria. El Planeta Terra , és una mostra de com des de l’equilibri sorgeix la vida . L’ésser humà és un producte d’ell , som peces que es creen a partir de l’equilibri , tendim a ell , fins i tot en la nostra forma d’organitzar-nos procurem per ell. Però si mirem enrere en la història de la humanitat, podem veure com les descompensacions , desemboquen en finals tràgics , evitar aquests finals , prevenint els possibles desequilibris , també és un repte per continuar evolucionant en benefici de tots.
De totes maneres ,
CONTINUARÀ…………………
L’IDEARI-2013.blogspot.com