La setmana passada vaig assistir a una conferència d’en Bertrand Piccard. En Bertrand Piccard va ser el primer en donar la volta al món en globus, l’any 1999, sense aturades i en vint dies. És president de la fundació “winds of hope”, que vol lluitar contra els sofriments oblidats (sobretot els que afecten els nens) tot insistint davant els poders financers i els mitjans de comunicació.

Donar la volta al món en globus i en només vint dies, no és fàcil. Per a ser innovador cal arriscar-se. En tot cas, la perspectiva que un té des d’un globus al llarg de tres setmanes és molt diferent de l’habitual. Bertrand Piccard ens diu que va entendre el significat profund de la paraula sostenibilitat. En acabar, va iniciar el seu projecte d’impuls solar. Es va plantejar de construir un avió que pogués fer la volta al món sense gastar ni una gota de combustible. El seu és un avió que recull l’energia solar a les ales, però que també ha de poder emmagatzemar l’energia del dia per poder volar tota la nit sense aportació directa del sol. La versió actual del prototipus incorpora una munió d’innovacions tecnològiques, des de motors i bateries d’alt rendiment, sofisticats algorismes de control (un cop més, els algorismes i la informàtica) i nous materials i solucions estructurals de baix pes. Fins ara, l’avió de Piccard ja ha demostrat que pot volar dia i nit (26 hores seguides) i fa pocs mesos ha volat de Payerne a Madrid i a Rabat. Ha aconseguit diversos records mundials. Per exemple, ha estat el primer avió solar que ha volat més de 24 hores seguides. Al principi, al 1999, ningú creia en el seu projecte. Ara, Bertrand Piccard ha aconseguit un bon nombre de patrocinadors i ben segur que podrà assolir nous reptes. Però la idea de Bertrand Piccard i del seu soci André Borschberg no és pas la de revolucionar la industria aeronàutica, sinó la de construir un prototipus, un símbol. Una senyal per mostrar-li a Europa el que podria fer en el camp de les energies netes, si s’ho proposés. L’objectiu és simplement fer-nos reflexionar sobre el potencial de les energies renovables.

Les energies eòlica i solar són netes, és clar. Però l’energia solar fotovoltaica no sols és neta. Podríem dir que és pura i simple. És una conseqüència directa del que hem entès, al llarg del segle XX, sobre l’estructura atòmica. Sabem cóm fer que els fotons que ens arriben amb energia del sol entreguin els seus farcellets d’energia, els seus quants, directament als electrons sense cap part mòbil ni mecanisme. Molta gent ens ha preparat el camí: Henri Becquerel, Charles Fritts, Max Planck, Albert Einstein, Sven Ason Berglund, Russell Ohl i molts d’altres. Els darrers anys s’ha incrementat considerablement el rendiment dels panells solars i el seu preu ha baixat. Tenim cel·lules solars multiunió, d’arseniur de gal·li, que ja tenen un rendiment del 43%, quan l’any 2000 parlàvem només del 22%. Els projectes actuals de recerca poden arribar fins i tot a subministrar un 15% de la demanda d’energia a Espanya segons manifesta l’investigador Antonio Luque. Tot plegat, només aprofitant el sol que ens escalfa cada dia i les seves reaccions termonuclears de fusió. Per cert, a un amic meu li agrada citar la frase de Michael McClary: “Regar el camp amb aigua dessalinitzada amb energia de fusió nuclear és una idea molt antiga: S’anomena “pluja”…”. M’agradaria demanar als nostres polítics que inverteixin sempre en ciència, tecnologia i educació, tant si hi ha crisi com si no. Altres països prioritzen, i ho poden fer.

Ens trobem en una crisi econòmica mundial. En pocs anys hem passat de la bombolla a la recessió. Com que tot ha estat molt ràpid, ho recordem bé. Fa només cinc anys el diner era fàcil, tothom volia viure bé i s’endeutava. Els bancs oferien hipoteques per un valor més alt que el de la vivenda i a terminis de fins i tot 75 anys. La gent ho acceptava, veia bé el fet de passar l’herència del deute als seus fills. Volia viure bé el present, sense pensar massa en el futur dels seus fills. Però, viure el present per damunt de les possibilitats és fer crèixer la bombolla. I ja sabem què passa emb els globus quan s’inflen massa. Ens sembla que ja ho hem aprés, però malauradament el cert és que no. En Bertrand Piccard ens demana que comparem la bombolla que ara ha esclatat, amb la bombolla del medi ambient i de les ferides que estem fent al planeta Terra i a la natura. Volem viure bé el present, sense pensar massa en el futur dels nostres néts. De fet, la bombolla és molt més gran, però ens costa de veure-la perquè el procés és molt més lent. És una hipoteca que pagaran els nostres néts i besnéts. Estem generant una crisi immensa, i en sóm responsables cada dia. Només un detall: quan acabem les reserves de combustibles fòssils (això, probablement els nostres néts ho veuran) no tan sols ens caldrà canviar de model energètic, sino que haurem exhaurit les matèries primeres que ara ens permeten sintetitzar productes quimics per als medicaments i nous materials. Sostenibilitat és fer les coses amb seny, pensant que molts cops caldrà reduir el nostre nivell de vida si volem deixar als nostres besnéts un planeta com el que ara tenim. Sostenibilitat és pensar a molt llarg termini.

Què podem fer, nosaltres? Podem estalviar energia cada dia. Podem deixar el cotxe aparcat i usar el transport public. Podem fer-nos socis d’organitzacions per a compartir vehicles (“car sharing”). Podem començar a pensar en canviar el que tenim ara per un cotxe elèctric (o un híbrid endollable). Podem comprar fruites i verdures de producció local. Però a més, hi ha una altra idea que està sorgint amb força. És l’autoconsum. És un exemple paradigmàtic, conseqüència un cop més de la recerca en ciència i tecnologia. Hi ha restaurants i altres comerços que instal·len plaques solars per generar-se ells part de l’energia elèctrica que consumeixen. No volen pagar la factura elèctrica, que inclou el dèficit de tarifa. Algunes empreses s’hi han apuntat i ja ofereixen solucions claus en mà. La norma que ho ha de regular encara es troba en fase de tramitació, però molta gent ja es va passant a l’autoconsum perquè ha vist que és rendible, fins i tot sense cap tipus de subsidi ni prima. Segons José Donoso (UNEF), l’autoconsum serà la propera revolució energètica. Ens hi apuntem? Una noticia d’ahir mateix: davant les previsions d’un escalfament de fins quatre graus a finals del segle XXI, el mateix Banc Mundial recomana invertir més en fonts d’energia menys contaminants i augmentar l’eficiència energètica d’edificis i del transport. Ho farem? Pensarem en el diner fàcil a curt termini, o pensarem en els nostres néts i besnéts?  Com deia Gandhi, “sigues el canvi que vols al món”.

En Bertrand Piccard diu que la solució és més ciència i més tecnologia. És cert, però a cada nostra, un cop més ho hem fet a l’inrevés. Fa quaranta anys, les nostres empreses eren gestionades per enginyers. Ara, s’han anat buidant d’enginyers i omplint d’especialistes en guanyar diners. En Piccard ens explica que hem de tornar als científics i als enginyers. Els pobles que surten reeixits de les crisis són els que pensen en crear, innovar i produir (coneixement i productes). Són els que han tornat a omplir les empreses amb enginyers i científics, amb gent que entén els processos de producció i que dissenya el futur. Deixeu-me que citi el pintor Antonio López, en una entrevista d’ara fa dos anys: “habria que escuchar a los hombres de ciencia más que a los banqueros. Asi debe ser por el bien de todos”.

Repeteixo dues frases de la científica Eulàlia Martí, (pàgina 64 de l’Ara del dissabte 17 de novembre): “Un país no educat és un desastre de cara al futur. Si la ciència no existeix, les empreses no poden construir un país evolucionat. I el que s’ha fet els últims anys és una autèntica clatellada”. D’altra banda, als polítics els demanaria “Inversió en educació i en la formació dels educadors, serveis sanitaris mínims i inversió en recerca per garantir el progrés social”. No ens fan cas, però els governs intel·ligents són els que inverteixen en recerca…

I acabo amb una altra frase. És la d’en Martí Giné, de deu anys (Jo sóc de l’Ara, dilluns de novembre): “m’agradaria que la secció de Ciència fos més àmplia”.