Fa pocs dies, el dilluns 6 d’agost, el robot “Curiosity” va aterrar (hauríem de dir amartitzar) suaument al cràter Gale del planeta Mart.

Mart és molt lluny, de la terra. El passat 3 de març ens hi vam apropar fins una distància de 100 milions de kilòmetres, però hi ha vegades que som molt més lluny seu, fins a 400 milions de kilòmetres. Ara mateix som a uns 250 milions de kilòmetres de distància. La propera oposició (moment de màxim apropament) serà el 8 d’abril de 2014, amb una distància de 92.8 milions de kilòmetres. I haurem d’esperar fins al juliol de 2018 per a poder-ne tenir una visió “propera”, des de 57 milions de kilòmetres de distància.

Aquestes distàncies son molt grans. Penseu que si anéssiu a Mart, us costaria trobar la terra, enmig del seu cel de nit. El diàmetre de la terra és aproximadament el doble que el diàmetre de Mart. Si Mart el veiem com un puntet al cel, com una estrella que no parpelleja, la visió de la Terra des de Mart no ha de ser gaire diferent. Som un puntet al cel de Mart. D’altra banda, els senyals que ens envia el “Curiosity” en aquests moments tarden uns 18 minuts en arribar-nos. Això anirà variant en funció de les posicions relatives dels dos planetes, amb un retard dels senyals que variarà entre 4 i 22 minuts. En altres paraules, tant les ones electromagnètiques com la llum tarden més d’un quart d’hora en arribar-nos. És lluny, oi?

Fixeu-vos en la imatge de la NASA, que ens indica la trajectòria que ha seguit la nau. Podem escoltar ara els senyals que ens estem enviant des del planeta Mart perquè hem sabut com arribar-hi. Perquè hem aprés a calcular bé la trajectòria per arribar a un planeta que veiem com un puntet al cel. Perquè, al llarg dels segles, hem arribat a comprendre la música del cel i l’harmonia del moviment dels planetes. Si no hagués estat pels antics, pels Babilonis i Egipcis, per Aristarc, Ptolomeu i tots els grecs, per Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton i molts altres, no ens n’hauríem sortit. Hem llançat una nau des de la Terra, que es mou, cap un altre planeta que també s’està movent. És com tirar una pilota de golf des d’un cotxe en marxa i fer que entri per la finestreta d’un altre cotxe que avança a tota velocitat per una altra carretera. La imatge de la NASA és molt clarificadora. La nau va sortir de la terra el 26 de novembre de 2011, amb un fort impuls inicial. L’impuls inicial va ser tangencial, tot aprofitant la velocitat del moviment de translació de la Terra. Després, el moviment ha estat lliure, sense emprar cap més energia (excepte quatre moments en que es van fer petits retocs a la trajectòria). Mentre que els objectes que llancem a la terra segueixen una trajectòria parabòlica, els objectes llançats a l’espai interplanetari del sistema solar descriuen una trajectòria (òrbita) el·líptica al voltant del Sol, sense que calgui més energia per a que es moguin. Des d’el passat mes de novembre, la Terra, Mart i la nau s’han estat movent en òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Amb el que hem aprés dels avantpassats, hem pogut afinar la trajectòria del Curiosity, fent que es trobés amb la de Mart fa pocs dies, el 6 d’agost.

I ara, podem escoltar el planeta Mart perquè hem equipat el “Curiosity” amb tota mena de sensors. La ciència ens proporciona eines per satisfer la nostra curiositat. Els sensors del “Curiosity” son els nostres sentits a distància, els òrgans perceptius que hem dipositat a més de cent milions de kilòmetres de distància. Hem tingut cura d’ells durant el viatge, protegint-los amb termòstats per a que no es refredessin fins a menys 273 graus i fent que la nau girés a raó de dues voltes per minut.

Un d’aquests sensors, el que detecta la direcció i velocitat del vent, ha estat dissenyat per companys de la UPC. Cada un d’aquests sensors és un xip d’un mil·límetre i mig de costat i mig mil·límetre de gruix, preparat per a treballar en una atmosfera amb el 95 per cent de diòxid de carboni, a 63 sota cero i amb una pressió atmosfèrica cent vegades més petita que la de la terra. El vent travessa cada xip (n’hi ha quatre en diferents direccions) per una cambra que conté tres resistències de pel·licula de platí. Les resistències fan de mini-estufes, i escalfen el gas atmosfèric. Però cada xip inclou un mecanisme de control, un termòstat, que garanteix que el gas només s’escalfa deu graus. Si el vent és fluix, cal molt poca potència elèctrica, però si el vent és fort, necessitarem més potència (la potència no és mai superior a una dècima de watt). Mesurant la intensitat elèctrica necessària, podem mesurar la velocitat del vent. És el principi de l’anemometria de fil calent.