Ho trobo frívol i quasi ofensiu. Frívol, perquè les dades són la base de la informació, i la informació és la base del coneixement i la cultura. I em resisteixo a creure que la informació, el coneixement i la cultura entrin dins una visió economicista que ho mesura tot en base al diner i al negoci. Després d’haver treballat molts anys processant dades, crec sincerament que no es mereixen aquesta frase. En el món digital, les variables i les dades són els elements constructius que ens permeten fer algorismes per escoltar música al mòbil, gaudir d’un quadre a la tauleta o llegir els clàssics. Les dades de pressió i velocitat de l’aire ens permeten optimitzar la geometria externa dels avions, i les que recullen els escàners fan que puguem observar els nostres òrgans en 3D amb el màxim grau de detall. Les dades són els ingredients i els elements constructius de l’art de la creació de nous algorismes. Només poden assimilar dades i petroli aquells que no les han gaudit. Però ho trobo a més gairebé ofensiu, perquè soc dels que creuen que l’objectiu de l’economia ha de ser assolir el benestar per a totes (totes!) les persones del planeta, i no crec que les dades serveixin per acabar amb la fam al món. Les necessitats de les persones, en aquest boig segle XXI, no s’arreglen amb dades. El malaurat Hans Rosling, en el seu vídeo de la rentadora que ja he citat alguna altra vegada, ens recordava que hi ha cinc mil milions de persones al món que no tenen rentadora de roba. Què farem? Procurarem que tinguin rentadora, o els donarem dades?
Es parla massa poc dels objectius de desenvolupament sostenible de la ONU, i això no deixa de ser un fet revelador. Són 17 i hauríem d’intentar complir-los abans de 2030, no ens queda gaire temps. Fa dos anys, la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria hi va dedicar unes jornades, per a veure com podríem abordar els principals reptes que la ONU ens diu que la humanitat té en aquests moments: eradicar la pobresa, acabar amb la fam al món, garantir atenció sanitària i bona educació per a tothom, aconseguir la igualtat de gènere, garantir l’accés a l’aigua i a la higiene personal, que tothom pugui tenir accés a energia sostenible i neta, aconseguir un desenvolupament sostenible que sigui ecològicament acceptable i que no superi la biocapacitat del planeta, reduir les desigualtats, fer noves ciutats segures i inclusives, promoure el consum responsable i sostenible, combatre el canvi climàtic, conservar els oceans i evitar la seva pol·lució, combatre la desertificació i aturar la pèrdua de biodiversitat, promoure la pau i la justícia global, i altres. Els propers anys se’ns gira feina, oi?
Les conclusions de la jornada de la Reial Acadèmia anglesa d’Enginyeria van ser que tenim (o tindrem aviat) mitjans científics i tecnològics per a lluitar contra la pobresa i la fam, garantir una atenció sanitària universal, assegurar l’accés a l’aigua i l’energia i molts altres aspectes que haurien de garantir un desenvolupament humà digne a totes les persones del món. Però cap d’aquests problemes es resolen amb dades. L’ús responsable de les dades, si el combinem amb una bona dosi de pensament crític i ús responsable de la informació, pot ajudar a aconseguir la igualtat de gènere o a promoure la pau i la justícia global, però difícilment reduirà les terribles desigualtats que mostra la imatge de dalt (que podeu trobar a aquest informe de Intermón Oxfam).
Per cert, aquestes dades que diuen que faran moure l’economia, de qui son? Encara que no ho sembli, són nostres, de cadascú de nosaltres. Però no ens ho posen gens fàcil, això de controlar-les i preservar-les. Contínuament ens volen enredar. Aquest any, sense anar més lluny, n’hem patit un bon exemple. El 25 de maig va entrar en vigor la nova normativa comunitària GDPR que ens havia de protegir, regulant l’ús que fan les empreses de les informacions dels seus clients i obligant que els clients hagin de donar un consentiment explicit de l’ús que se’n farà de les seves dades. Però, realment ha canviat alguna cosa? És fàcil negar-se a donar aquest consentiment? El cert és que no. Podríem dir allò de “feta la llei, feta la trampa”. Les empreses demanen el consentiment amb procediments complicats que no fan gens evident la possibilitat de limitar-lo, i fins i tot algunes vegades impedeixen que puguis continuar amb allò que estaves fent fins que no acceptes les seves condicions. Acabes pensant que ets tu qui els ajuda a ells, i no ells qui et donen un servei a tu. El món al revès. Si vols informació, primer has de donar les teves dades.
L’Antoni Bassas, fa uns mesos, feia una interessant connexió entre dades i tracte als clients. Comentava aquesta frase que “el petroli del segle XXI són les dades”, però opinava que l’únic petroli d’una empresa ha de ser la confiança dels clients. Parlava de l’experiència dels usuaris en les oficines bancàries, i deia que la majoria experimenten la incomoditat de sentir-se interrogats, en comptes d’escoltats, i d’estar al servei del banc enlloc de ser al revés. Perquè tu no conserves les confiança dels clients si aquests, quan han d’entrar a la botiga o a la teva oficina, pensen que sentiran estrès.
Tornant al mite de les dades, de veritat que les persones vulnerables, aquí, a molts altres llocs, i sobretot als països del Sud global, trobaran la solució dels seus problemes en les dades? La solució a aquesta herència enverinada de l’escalfament global antropogènic que estem regalant als nostres besnéts, seran les dades?
Com bé diu la Liliana Arroyo, cal parar els peus i dir prou a un sistema que tracta la nostra empremta digital com si fos combustible.
—
Per cert, la Maria Victòria Molins diu que mentre el sistema estigui centrat en els diners, i la legislació en el poder i el neoliberalisme econòmic deixin al marge moltes persones, aquesta Barcelona estimada i admirada per tantes coses amagarà moltes llàgrimes en els sectors més vulnerables de la seva població.
